Tal i com no deixo de repetir, sóc un pirata. Un del segle XXI, és clar, no pas un corsari amb la pell atrotinada pel salitre i el sol i mancat d’un ull. Sóc un polític pirata d’aquells que se suposa que ho vull tot gratis i sense copyrights (incloure riures enllaunats aquí).
Però també m’agrada la cultura, i per això m’he unit a un grup de persones que va fent aportacions de forma periòdica perquè l’amic Pol Sedierta ens regali peces de la seva creació literària. La seva darrera novel·la, “Res a perdre”, ja la tenim en exclusiva els membres d’aquest selecte grup, i vosaltres en podeu llegir el primer capítol (i apuntar-vos al nostre club) en aquest enllaç: https://www.patreon.com/posts/capitol-1-de-res-6449841.
Amb això què vull dir? En primer lloc, que hi ha formes alternatives de fer cultura, difondre-la i sentir-se recompensat en la seva justa mesura. En segon lloc, que amb l’arribada i la popularització de les noves tecnologies això s’ha fet cada cop més fàcil, però hem d’anar en compte si no volem que es torni a repetir el mateix episodi de fa 500 anys amb la invenció de la impremta (hi ha un llibre molt interessant de Rick Falkvinge i Christian Elgström en el que explica tot el moviment de les elits per evitar la propagació de la cultura, el coneixement i les idees a través de la impremta). I en tercer lloc, que els models productius de cultura són canviants, es van acomodant als vells temps, i la política, en aquest cas cultural, no pot quedar-se’n al marge. Cal el suport de les classes dirigents als nous models productius en l’àmbit cultural, i també cal un canvi de mentalitat respecte als avenços tecnològics: no són amenaces, sinó oportunitats.
Què en penseu? Deixeu les vostres opinions als comentaris i fem debat!
Gràcies maco. Totalment d’acord. La cultura i l’info vol ser lliure. Però els anquilosats industrials i governants no volen afluixar el puny. Quan es vulguin adonar obriran la mà i la trobaran buida.