Quan dius que estudies esperanto, o fins i tot que el parles, sempre ha de sortir la típica persona que, amb un to burleta i un mig somriure a la cara, et diu aquesta frase suposadament demolidora:
- Però si l’esperanto va fracassar en el seu objectiu!
I clar, si estàs començant a estudiar la llengua, o ets una persona que no té gaire clar la seva història, et pots arribar a creure aquesta patranya i comprar l’argument de que l’esperanto va ser un fracàs. I no, aquesta no és una opció.
Perquè resulta que l’esperanto, en sí, no és cap fracàs. Si de cas, el fracàs és la humanitat, és a dir, les persones que han pres decisions que, d’una o altra manera, han afectat a la llengua i a la seva implementació.
Exacte, la culpa no és de la llengua. Si de cas, és nostra.
A nivell polític, l’esperanto ha tingut totes les dificultats possibles: França va vetar el seu ús com a llengua de treball a la Societat de Nacions, l’Alemanya Nazi va perseguir activament al moviment esperantista igualment com ho va fer la Unió Soviètica o els Estats Units. A nivell popular, tothom ha acceptat tàcitament el domini lingüístic mundial de l’anglès i ningú s’ha queixat, ja que des de fa dècades ens ho han venut com una cosa necessària per progressar en els estudis, en la feina i en la vida en general.
Però clar, si som una societat on, per exemple, acceptem i fins i tot celebrem un bilingüisme imposat a Catalunya fent servir de forma errònia l’argument dels avantatges del bilingüisme, disfressant així la realitat d’una imposició política completament arbitrària (o un bilingüisme basat en l’anglès imposat per un capitalisme ferotge estatunidenc), realment tampoc podem aspirar a assolir conceptes com la justícia lingüística o el concepte d’una llengua neutra. Millor centrem-nos en fer que els nostres infants entenguin dues llengües no pròpies mentre veiem com els infants nadius en castellà i anglès no tenen ni la necessitat ni l’obligació d’entendre la nostra pròpia llengua. Anem anorreant el nostre idioma “por el bien de todos and the global understanding”.
Així doncs, i com a conclusió, no. L’esperanto no ha fracassat mai, perquè el seu objectiu era esdevenir una eina útil per a la comunicació entre persones de diferents cultures, i a fe meva que aquest objectiu l’ha assolit amb nota. El fracàs, com sempre, ha estat el de la civilització, que a base d’acceptar injustícies com qui accepta que “el sistema és així”, ha permès que ideals de progrés humà, justícia, igualtat i respecte quedin sepultats per una allau de capitalisme, injustícia i individualisme que ens ha deixat com estem ara mateix.
Però, encara que sembli mentida, el canvi és possible, i si nosaltres tenim la culpa de la situació actual, també tenim la possibilitat de revertir-ho.
