Vull començar aquest post parlant de justícia. Però no de justícia tal i com estem acostumats darrerament. Vull parlar de justícia lingüística. I sí, aquest és el punt on la majoria deixeu de llegir, per molt que us demani que no. Però si seguiu, us prometo que el tema us interessarà. Així doncs, comencem.
Començo amb una pregunta que farà que em deixin de llegir tots els professors d’anglès i m’omplin de “no m’agrada” el post: per què heu estudiat anglès? Per què us heu apuntat a classes d’anglès a acadèmies per mirar de perfeccionar el vostre nivell? O espera, que encara ho podem dir pitjor: si sou catalanoparlants a casa, a l’escola, amb els amics i en pràcticament tots els vostres espais, per què parleu castellà? Més ben dit, com és que sabeu castellà?
No faig les preguntes perquè sí: penseu que durant força temps a la vostra vida heu dedicat temps i esforços a aprendre dues llengües que, per alguns de vosaltres, no són les vostres llengües maternes, i tot i que les motivacions poden ser diferents, en el fons de tot hi ha la mateixa idea: us les han imposat. Abans de que us esvereu i comenceu a cremar contenidors totalment indignats, deixeu-me que us expliqui una mica de què va això de la justícia lingüística i la recerca d’un idioma universal.
De tota la vida, des de que la humanitat és humanitat, hem sentit la necessitat de comunicar-nos. La pena és que cada tribu, cada grup d’humans vam decidir comunicar-nos entre nosaltres fent servir un idioma diferent a cada lloc. I la cosa anava més o menys bé fins que vam necessitar comunicar-nos amb d’altres grups, amb d’altres comunitats. Ai las! Com ens ho fem per comunicar-nos amb algú que no ens entén?
Doncs bé, al final, com que els humans som com som, vam trobar dues formes bàsiques de fer-nos entendre amb la gent que no parlava el nostre idioma: o bé els guanyàvem en combat, i per tant els imposàvem la llengua a base de mastegots, o bé teníem tants diners que els dominàvem econòmicament i la resta de pobles ens acceptaven com a amos i, per tant, assumien la nostra llengua.
I si hi penseu una mica, molts catalanoparlants parlem castellà per la primera raó, i anglès per la segona. Però no cremeu contenidors, que pobrets pateixen.
I això és el que es denomina una “lingua franca”, una llengua universal de comunicació. De fet, l’anglès s’ha posicionat com la “lingua franca” mundial des de fa ja uns quants anys. és la que es fa servir en els congressos internacionals, és la que tothom aprèn per viatjar per tot el món (fins i tot a països on l’anglès no és llengua ni oficial) i fins i tot és una de les llengües de treball de la Unió Europea (juntament amb el francès i l’alemany). I dic llengües de treball, perquè ja sabem que de llengües oficials n’hi ha 27 (el català no hi és), però de llengües per treballar internament només n’hi ha tres.
I què, em direu? Què suposa tot això? Doncs us poso una situació: imagineu un congrés de medicina internacional on s’ajunten un català, un japonès, un francès i un rus (ja sé que sembla un acudit, però no). Els quatre són eminències en el seu camp i xerren animosament durant el còctel de benvinguda. I els quatre fan servir l’anglès per comunicar-se, un idioma que tots han hagut d’aprendre a banda de la seva llengua materna, i que els quatre parlen amb diferents nivells de domini (i amb quatre accents diferents, és clar).
Però durant el sopar, els quatre metges amics nostres comparteixen taula amb un metge britànic. La llengua no és un problema, els quatre parlen (més o menys) anglès, però un dels cinc no ha de fer cap esforç per parlar una llengua que no és la seva. De fet, n’hi ha quatre que han hagut d’esforçar-se molt per aprendre un idioma que un dels cinc té com a llengua materna. I creieu-me, el metge anglès parlarà anglès molt millor que els altres perquè porta parlant-ho tota la seva vida: pensa en anglès, somnia en anglès, treballa en anglès (i si m’apureu, fa l’amor en anglès, quan ho fa).
Penseu-hi: és just això? Seria més just si enlloc de l’anglès l’idioma mundial, la “lingua franca” acceptada per tothom fos l’alemany o el castellà (o el català? Imagineu-vos!) Malauradament, no. El problema el tindríem igual. Lingüísticament parlant, no seria just.
Per tant, la justícia lingüística és allò que que ens fa pensar que un idioma universal hauria de ser un idioma neutre (que no fos propietat o representatiu de cap cultura), fàcil (el més regular possible, fàcil d’aprendre) i just (que tothom el tingués com segona llengua). Un idioma que ens ajudés a preservar totes les llengües del món perquè així cap llengua nacional s’imposés sobre qualsevol altra. Exacte, un idioma com l’esperanto, que permetés que els cinc metges del sopar anterior parlessin al mateix nivell en una llengua auxiliar pels cinc.
Què en penseu? Dieu la vostra als comentaris!
