Sempre que recordo haver discutit amb algú sobre la independència de Catalunya he acabat inexorablement parlant de la història. Que si Catalunya era un regne des del segle XI, que si al XV era un dels països més forts de la Mediterània, que si la unitat d’Espanya comença al segle XV o al XVIII, que si ja hi havia la idea d’Hispània amb els romans… I no sóc l’únic: l’altre dia van muntar a RAC1 un debat només per parlar de si Catalunya era una nació des d’un punt de vista històric, amb un Oriol Junqueras que atacava despietadament a un Paco Marhuenda que es defensava com un gat panxa enlaire.
Voleu saber què en penso jo? Cullonades. I ja em perdonaran els meus amics historiadors.
La independència d’una nació no s’assoleix evocant temps passats, que en la majoria dels casos son els que a nosaltres ens interessa, sinó a través de la ferma voluntat del poble avui. Aquests arguments basats en fets històrics donarien validesa a arguments tan impensables (però lògics) com que Aràbia Saudí reclamés dos terços de la Península Ibèrica, que França reclamés la meitat de Catalunya a banda de mitja Europa, o que Itàlia reclamés tot el territori entre l’Atlàntic, el Rhin, Israel i el nord d’Àfrica (amb en Berlusconi d’Imperator). Cadascú posa el límit temporal on més li convé (si jo l’hagués de posar, el posaria al paleolític: sense banderes, sense nacions, vestits amb pells i follant com micos).
Deixem ja de justificar que Catalunya és una nació per motius històrics, i comencem a dir que Catalunya és una nació perquè vol ser-ho, i punt. Els estatounitencs ho van tenir claríssim fa 260 anys, i no van dedicar-se a buscar justificacions històriques; només els va caldre justificar allò que realment és important: el desig del poble de voler ser lliure.
Totalment d’acord. Bon punt de partida. El que volem és un futur.
Discrepo.
Jo vaig sentir el debat de RAC1 i hi havia una diferència subtil entre Marhuenda i Junqueras. Subtil i funamental. Marhuenda intentava esborrar la idea d’una Catalunya històrica, per negar la seva existència com a poble, mentre Junqueras buscava en el passat els vincles que fan que els catalans siguin catalans.
En altres paraules, tens raó en que la història no justifica ser o no ser una nació, i tens raó que la independència s’aconsegueix gràcies a la voluntat dels catalans avui, no en el passat.
Però el que la història sí que fa és explicar-nos perquè avui hi ha una colla de persones que s’autoanomenen catalans, parlen català, i viuen en un indret anomenat Catalunya. La història ens ha fet qui som, i nosaltres decidim qui serem. Són passos diferents, complementaris, però mai antagònics.
I és per això que el debat de RAC1 fou tan desequilibrat: un intentava negar el present, a través de buscar buits al passat, mentre l’altre intentava explicar el present mitjançant el passat. I quan parteixes d’una mentida conscient, és difícil arribar a una conclusió sostenible.
Un gran comentari, sí senyor! Moltes gràcies!