Deu anys de commuter entre Girona i Barcelona

Aquest mes d’octubre és una data especial per mi. Per una banda, fa 13 anys que vaig entrar com un simple documentalista encarregat entre d’altres coses de la web institucional a la Fundació Biblioteca Josep Laporte de la Universitat Autònoma de Barcelona. També, des del mes d’agost, celebro el desè aniversari de la mudança de Premià de Mar a Girona per anar a viure amb la que poc després s’havia de convertir en la meva dona i mare de les meves nenes.

Això ens duu al motiu d’aquest post: ja fa deu anys que em desplaço de Girona a Barcelona cada dia laborable per anar a treballar. De fet, en fa molts més (divuit en total) que agafo trens per anar a Barcelona, ja sigui a estudiar com a treballar. I en aquests deu anys, cada cert temps hi ha algú que em fa una pregunta amb cara d’incredulitat:

Vius a Girona i treballes a Barcelona? I vas i vens cada dia?

Doncs sí, jo en vaig i en vinc cada dia, recorrent dos-cents i escaig quilòmetres a bord d’un tren que em fa recórrer el territori de quatre comarques i em deixa a la ciutat Tres Cops Immortal al vespre. Gairebé tres hores i mitja invertides en trajectes que m’han donat per moltes coses, com per exemple:

• Llegir llibres, blogs, tuits i comentaris al Facebook, mentre la cobertura telefònica “Guadiana-style” m’ho permet.
• Escoltar, i descobrir, música.
• Dormir (quan calia)
• Conèixer gent a través de desvirtualitzacions
• Organitzar trobades de desvirtualitzats per fer junts trajectes en tren cap a Barcelona.
• Col·laborar per muntar una trobada de tuitaires del tren i que s’hi apunti el Conseller Joaquim Nadal, juntament amb la premsa, per acabar sortint entre d’altres a TV3, El Punt, Diari de Girona i el bloc del Departament de Política Territorial i Obres Públiques
• Participar en una festa d’aniversari, amb cava a les 7:30 del matí.
• Passar fred i calor en trens mal condicionats, però també veure com de la nit al dia podia endollar el portàtil al seient amb els nous trens que van començar a circular.

D’acord que també hi ha els inconvenients de les matinades, dels endarreriments, de viure esclau d’un horari (els dels trens) i de les incidències del servei (com la famosa nevada del 2010). Però llavors penso en els pocs cops que he hagut de baixar a Barcelona en cotxe per anar a treballar i se’m passa, sobretot quan recordo els embussos a l’entrada de la Meridiana, els peatges de l’AP7, i el que em claven per tenir el cotxe aparcat a prop de la feina (zona verda, zona blava, o pàrquing caríssim).

Qui sap si en un futur tot això canviarà i estaré treballant en un lloc que estigui a escassos cinc minuts de casa en bicicleta, però de moment hi ha commuting per estona. Toquem fusta!