La Constitució Espanyola defensa el meu dret a no parlar en castellà

Consideració prèvia: ja sé que queda una mica estrany que un “rojo separatista filocomunista amigo de los maricones” es dediqui de cop i volta a defensar la Constitució i aquestes coses. Però el cas és, que com sembla que la independència de Catalunya no la tenim a tocar ni de bon tros, és millor que ens agafem a aquestes petites victòries perfectament legals fins el dia que arribi la tan desitajada independència (que a aquest pas arribarà després de la Fina Venko esperantista).

Consideració prèvia 2: sí, el artículo está en catalán. Si lo quieres en castellano, Translate.

Si sou dels que sempre defenseu l’ús del català com a llengua per fer la vostra vida, sereu d’aquells que en algun moment haureu rebut desqualificacions per fer-ho. Que si sou uns insolidaris, uns maleducats, uns classistes (!)… Vaja, que només falta que us diguin que vau matar a Manolete o que vau provocar la Gran Apagada de Nova York. Tranquils, temps al temps, que tot arribarà. Tanmateix, el fet és que la llei de lleis de l’estat espanyol, aquella que se suposa que tothom defensa a mort – des dels progressistes de Podemos fins la ultradreta de VOX – defensa aquesta actitud dels que mantenim el català. I no ho diu en un obscur article, no. Ho diu, clarament a l’article 3.

Aclarim conceptes: drets i deures

Però abans, anem a aclarir uns conceptes que per mi són claus: dret i deure. Els dos fan referència a obligacions, però amb significats diferents. Anem a deixar-los clars:

• Un deure és una obligació que tens tu com a ciutada cap a l’estat o cap a la societat. És d’obligat compliment, i si et negues a complir-ho et pots enfrontar a multes, presó, o a l’infern mateix. Penseu en els pecats del catolicisme o en els Deu Manaments: si no els compleixes, vas de pet a Can Banyeta.
• Un dret, d’altra banda, és quelcom que pots gaudir tu com a ciutadà, i l’Estat està obligat a posar tots els recursos necessaris perquè puguis gaudir-lo. Per posar un exemple, totes les persones majors d’edat tenen el dret a votar, i l’Estat posa, en cada cita electoral, tots els mitjans perquè puguis exercir aquest dret però tu tens tot el dret a no votar per les raons que siguin (a no ser que visquis a l’estranger, que llavors tens dificultats extres).

Així doncs, per resumir, no et pots escapar de complir amb els teus deures, però pots decidir si vols gaudir dels drets que tens. No pots escapar-te de pagar impostos (és un deure) però pots decidir si et vols casar o no (és un dret).

I aquí és quan arribem al punt central d’aquest article: què diu la Constitución Española al seu article 3?

El famós article 3 de la Constitució

Doncs aquest famós article diu, en el seu primer paràgraf, això de forma literal:

El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

No ens posem nerviosos i analitzem aquesta frase amb calma. Ni l’he retallada, ni l’he canviada, podeu anar al BOE a consultar-la.

L’Estat Espanyol ens diu, en aquest article de la Constitució, que els ciutadans espanyols tenim el deure de conèixer la llengua espanyola, i el dret a fer-la servir. Per tant, si tenim en compte què volen dir aquestes paraules, la frase no deixa gaire marge a la interpretació: jo com a ciutadà espanyol que sóc tinc la obligació de conèixer la llengua espanyola (o castellana, perquè de llengües espanyoles n’hi ha unes quantes), una obligació que ja s’han encarregat de que la complís a través de tots els anys d’escolaritat en els que vaig haver d’estudiar-la. Tanmateix, em garanteix el dret a fer-la servir, i tal i com ja sabem, podem decidir no gaudir d’aquest dret (com el de sufragi o el de casar-se).

Vaja, que de forma oficial i amb els estaments oficials, jo tinc el deure d’entendre quan em parlen en castellà, però tinc el dret a no fer-lo servir. Blanco y en botella.

I això per què serveix?

Doncs no ho tinc molt clar, malauradament no sóc expert en Dret Constitucional ni advocat ni jutge ni res per l’estil, però pel cap baix se’m passen pel cap algunes coses:

• Accions de guerrilla urbana casolana: adreçar-nos en català sempre davant de qualsevol funcionari estatal, incloent Policia i Guàrdia Civil, i quan ens reclamin que parlem en castellà, invocar el nostre dret constitucional a no fer-ho.
• Declarar inconstitucionals els reglaments del Congreso i el Senado, que no permeten l’ús del català i les llengües cooficials a l’hemicicle.
• Fer uns riures a les xarxes socials amb tots aquells que van de súperespanyols i et reclamen que facis servir “la lengua que nos hemos dado entre todos”.

I vosaltres? Teniu més aplicacions de la interpretació d’aquest article? Deixeu-ho a comentaris!

Corol·lari: què diu l’Estatut?

L’article 6.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya – que també és una llei estatal per tractar-se d’una llei orgànica, la 6/2006 de 19 de juliol, diu el següent:

El catalán es la lengua oficial de Cataluña. También lo es el castellano, que es la lengua oficial del Estado español. Todas las personas tienen derecho a utilizar las dos lenguas oficiales y los ciudadanos de Cataluña el derecho y el deber de conocerlas. Los poderes públicos de Cataluña deben establecer las medidas necesarias para facilitar el ejercicio de estos derechos y el cumplimiento de este deber. De acuerdo con lo dispuesto en el artículo 32, no puede haber discriminación por el uso de una u otra lengua.

Seguint amb el to general de l’article, els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer les dues llengües oficials. I tenint en compte que segons l’article 7.1 de l’Estatut, catalans són aquells ciutadans espanyols que tenen la “vecindad administrativa” a Catalunya, en principi un funcionari de Burgos que visqui a Barcelona està obligat a entendre’ns en català, per exemple a l’Aeroport del Prat. Txim pum!